Tots llegim el conte de fades "El nap" a la infància, de manera que presentem en termes generals de quin tipus de verdura parlem. Vegem de prop aquesta fabulosa bellesa.
Es considera que el lloc de naixement del nap és l’Àsia occidental. Es tracta d’una de les plantes més antigues cultivades per l’home fa més de 40 segles. Els antics egipcis cultivaven naps extensament, però el consideraven aliment per als esclaus i els camperols més pobres. A l’antiga Roma, els naps al forn ja eren utilitzats per representants de totes les classes, i amb el pas del temps es van estendre per tota Europa occidental.
A Rússia, el nap ha estat el producte alimentari més important durant molt de temps, podem trobar-hi referències en moltes cròniques antigues. Fins al segle XVIII, el nap era el principal vegetal de la dieta russa, però després es va anar substituint per patates. Conté greixos, minerals (especialment rics en calci), vitamines A, C, B1, una quantitat important de sucres i vitamina P, i és ric en àcid succínic.
Els naps es sembren a principis de primavera, tan bon punt s’asseca el sòl. Els sòls lleugers i francs i una ubicació assolellada són els més adequats per a aquest cultiu. Els naps es poden sembrar dues vegades per temporada, però per a l’emmagatzematge a l’hivern és millor utilitzar la collita de la sembra estiuenca.
El nap com a planta vegetal i medicinal es coneix des de l’antiguitat. Es pot preparar de moltes maneres: coure, bullir, guisat, coses, fer-ne una cassola o una amanida lleugera. Es pot guardar durant molt de temps en un lloc fresc sense perdre les seves qualitats curatives.
El nap s’absorbeix fàcilment per l’organisme, per la qual cosa es recomana sovint per a menjar per a nadons, ja que a causa del seu alt contingut en calci, pot servir com a bon agent profilàctic contra el raquitisme, les malalties dels ossos i la sang i també té un antisèptic, anti- efecte inflamatori, diürètic, excel·lent analgèsic i curatiu de ferides.
